Entrevista a David Fernández, membre del col·lectiu ocupa a Barcelona i autor del llibre “Cròniques del 6”.

“La transformació del món passa per la transformació de la vida quotidiana”

-Com definiria el moviment ocupa?
-Es pot definir com un moviment social d’ocupacions. Un moviment social no és un partit polític, és una organització i per tant és una cosa molt difusa, però té punts de trobada que aglutinen a persones molt diferents. L’element central és la denúncia de l’especulació immobiliària i de la utilització que es dóna als espais buits. Després hi ha un criteri de transformació del món, que té molta relació amb el feminisme i, el moviment llibertari anticapitalista i antipatriarcal.

-Per complir aquest desig de canviar el món, existeix algun pla més ampli a banda d’ocupar cases?
-Per canviar el món no cal prendre el poder, el més important és canviar les pràctiques quotidianes. Aquest és l’eix central del moviment. Hem de pensar que el canvi social és molt lent.
La transformació del món passa per la transformació de la vida quotidiana. Mitjançant l’ocupació és qüestiona el fonament de la propietat privada.



-Què és la contrainformació?
-Durant una època, els moviments de desobediència civil, els col·lectius alternatius d’ocupació, van establir els seus canals de comunicació per superar el bunquer dels mitjans de oficials i informar de les seves reivindicacions.

-Per tant, a banda de la informació que proporcionen els mitjans de comunicació habituals, hi ha un altre canal d’informació diferent?
-Amb la proliferació d’internet hi ha altres circuits d’informació i altres protagonistes d’aquesta informació. La informació mai és neutre ni objectiva, pot ser rigorosa, però la interpretació i la presentació de les dades pateixen esbiaixades considerables. Les lluites socials a Barcelona, des de les veïnals fins al moviment ocupa, mai han tingut ni cinc línies als mitjans, i si les han tingut, a sigut en sentit de criminalitzar-les.

-Considera que tots els mitjans estan dins del mateix paquet o podria establir alguna classificació?
-Els mitjans públics estan controlats pel poder polític de torn, i els privats pel capital, però tots tenen uns interessos funcionals. Fins i tot a nivell internacional són quatre les agencies multinacionals que controlen la informació, i sempre donen la mateixa visió del món, un visió en blanc i negre.

-No creu hi ha una ocupació, marcada per les drogues i la festa, que desprestigia la filosofia del moviment ocupa original?
-L’ocupació és una pràctica, no és patrimoni de l’assemblea d’ocupes. L’assemblea d’ocupes és allò que enquadra els ocupes amb una determinada visió transformadora i alternativa de la realitat. Hi ha un moviment que té finalitats polítiques, que sap perfectament per què està ocupant, que sap que ho està fent com una pràctica d’autogestió, de cultura popular, de desobediència. De totes maneres, hi ha cases que trafiquen, i casualment no s’han desocupat. El que preocupa al poder no és tenir tres joves que trafiquen, sinó tenir cinquanta joves organitzats socio-políticament i creant el seu propi espai.
Per part del poder, hi ha hagut un procés de marginalització de l’ocupació. L’aïllament del moviment ocupa ha sigut l’estratègia de l’ajuntament, que ha identificat el moviment amb les drogues i la festa. L’assemblea d’ocupes estableix uns mecanismes d’ètica i quan hi ha problemes funciona amb una lògica antipatriarcal i transformadora i amb un criteri ètic molt fort d’acord amb la seva ideologia.

-Amb el desallotjament de Can Ricard, l’ajuntament va anunciar que buscaria espais alternatius per la gent que hi feia circ. S’ha fet efectiva aquesta intenció?
-Tot això és foc d’artifici, queda molt bé com a discurs de cara a la galeria. El poder és un autèntic mag de la imatge, però després tot això es va quedar només en unes declaracions de Jordi Hereu i Carles Martí.

-A països com Holanda, l’administració dóna suport al moviment ocupa. Creu que es podria importar aquest model a Catalunya?
-Crec que és una utopia degut a la classe política que tenim a Barcelona. Hi ha moviments social que no encaixen dins del marc institucional establert. Si hi entren perden la seva essència.
Ara mateix la pena de mort contra l’ocupació és Jordi Hereu, que vol canviar el codi civil català per poder desallotjar qualsevol ocupació en quaranta-vuit hores. Això és la mort civil de la ocupació. Avui per avui no hi ha espai de diàleg.