Entrevista a David Fernández, membre del col·lectiu ocupa a Barcelona i autor del llibre “Cròniques del 6”.

“La transformació del món passa per la transformació de la vida quotidiana”

-Com definiria el moviment ocupa?
-Es pot definir com un moviment social d’ocupacions. Un moviment social no és un partit polític, és una organització i per tant és una cosa molt difusa, però té punts de trobada que aglutinen a persones molt diferents. L’element central és la denúncia de l’especulació immobiliària i de la utilització que es dóna als espais buits. Després hi ha un criteri de transformació del món, que té molta relació amb el feminisme i, el moviment llibertari anticapitalista i antipatriarcal.

-Per complir aquest desig de canviar el món, existeix algun pla més ampli a banda d’ocupar cases?
-Per canviar el món no cal prendre el poder, el més important és canviar les pràctiques quotidianes. Aquest és l’eix central del moviment. Hem de pensar que el canvi social és molt lent.
La transformació del món passa per la transformació de la vida quotidiana. Mitjançant l’ocupació és qüestiona el fonament de la propietat privada.



-Què és la contrainformació?
-Durant una època, els moviments de desobediència civil, els col·lectius alternatius d’ocupació, van establir els seus canals de comunicació per superar el bunquer dels mitjans de oficials i informar de les seves reivindicacions.

-Per tant, a banda de la informació que proporcionen els mitjans de comunicació habituals, hi ha un altre canal d’informació diferent?
-Amb la proliferació d’internet hi ha altres circuits d’informació i altres protagonistes d’aquesta informació. La informació mai és neutre ni objectiva, pot ser rigorosa, però la interpretació i la presentació de les dades pateixen esbiaixades considerables. Les lluites socials a Barcelona, des de les veïnals fins al moviment ocupa, mai han tingut ni cinc línies als mitjans, i si les han tingut, a sigut en sentit de criminalitzar-les.

-Considera que tots els mitjans estan dins del mateix paquet o podria establir alguna classificació?
-Els mitjans públics estan controlats pel poder polític de torn, i els privats pel capital, però tots tenen uns interessos funcionals. Fins i tot a nivell internacional són quatre les agencies multinacionals que controlen la informació, i sempre donen la mateixa visió del món, un visió en blanc i negre.

-No creu hi ha una ocupació, marcada per les drogues i la festa, que desprestigia la filosofia del moviment ocupa original?
-L’ocupació és una pràctica, no és patrimoni de l’assemblea d’ocupes. L’assemblea d’ocupes és allò que enquadra els ocupes amb una determinada visió transformadora i alternativa de la realitat. Hi ha un moviment que té finalitats polítiques, que sap perfectament per què està ocupant, que sap que ho està fent com una pràctica d’autogestió, de cultura popular, de desobediència. De totes maneres, hi ha cases que trafiquen, i casualment no s’han desocupat. El que preocupa al poder no és tenir tres joves que trafiquen, sinó tenir cinquanta joves organitzats socio-políticament i creant el seu propi espai.
Per part del poder, hi ha hagut un procés de marginalització de l’ocupació. L’aïllament del moviment ocupa ha sigut l’estratègia de l’ajuntament, que ha identificat el moviment amb les drogues i la festa. L’assemblea d’ocupes estableix uns mecanismes d’ètica i quan hi ha problemes funciona amb una lògica antipatriarcal i transformadora i amb un criteri ètic molt fort d’acord amb la seva ideologia.

-Amb el desallotjament de Can Ricard, l’ajuntament va anunciar que buscaria espais alternatius per la gent que hi feia circ. S’ha fet efectiva aquesta intenció?
-Tot això és foc d’artifici, queda molt bé com a discurs de cara a la galeria. El poder és un autèntic mag de la imatge, però després tot això es va quedar només en unes declaracions de Jordi Hereu i Carles Martí.

-A països com Holanda, l’administració dóna suport al moviment ocupa. Creu que es podria importar aquest model a Catalunya?
-Crec que és una utopia degut a la classe política que tenim a Barcelona. Hi ha moviments social que no encaixen dins del marc institucional establert. Si hi entren perden la seva essència.
Ara mateix la pena de mort contra l’ocupació és Jordi Hereu, que vol canviar el codi civil català per poder desallotjar qualsevol ocupació en quaranta-vuit hores. Això és la mort civil de la ocupació. Avui per avui no hi ha espai de diàleg.

"Áfricas. Cosas que pasan no tan lejos"

Comentario personal

• El grito de guerra atribuido al reportero José Martí Gómez dice así: “una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la noticia...”pero yo no creo que se deba ir a por las noticias, es más, creo que ellas vienen a nosotros, se manifiestan ante nosotros. En un escenario como África, concretamente en los países que visita Bru Rovira, la guerra, la violencia, la desolación y la deshumanización presentan noticias constantemente, noticias que deben ser gritadas al mundo sin que nadie haga oídos sordos ante ellas. Las noticias a mi entender son como las mentiras, si no sabemos detectarlas acaban aflorando por sí solas, se delatan a sí mismas.

• Clea Koff es una antropóloga forense que fue contratada por el Tribunal Penal Internacional durante 1996 para investigar los cadáveres del genocidio de Ruanda. Clea lee los cadáveres como si de un libro abierto se trataran. A través de ellos puede conocer no solo la causa de su muerte, sino también las condiciones en que esta quizás sucedió. Los huesos y los cuerpos hablan incluso después de perecer el habla.
Clea explica el significado de los cortes que muchos muertos tenían en los tendones de Aquiles. Los asesinos se los propinaban para evitar que huyeran, y de este modo volvían más tarde para rematarles. Una práctica mucho más que cruel y despiadada. La antropóloga también explica que muchos muertos aparecían con una cuerda atada alrededor de su cintura. Pretendían confundir a su estómago reduciendo la sensación de hambre. Es increíble como el ser humano se las ingenia hasta en los peores momentos.
• Atomic Music es un grupo de música formado por dos vocalistas, tres guitarras, teclados, batería y el cuerpo de baile. Todos los miembros del grupo se conocieron en Kampala, Uganda, huyendo de las guerras del Congo. El grupo participaba en una gira por Sur Sudán, eran la sensación allí donde iban. En África no se ven grupos de rock todos los días. Su peculiar filosofía de vida mezclada con la potente marihuana africana y la cerveza, los convierten en espíritus desenfadados y libres que gozan de su amor por la música y de su condición de artistas. Sango, su líder, afirma que el dinero no es nada, se esfuma tal como llega ¡zas!, lo importante son la personas, los amigos.

• Poco se dice de kapuscinski en el libro, pero en una de las dos referencias que Bru hace de él, se ve claramente su condición de amigos y colegas de profesión.

Entrevista a Montserrat Miro, regidora de Salut Publica, Consum i Dona del Masnou.

“Vaig decidir tirar-me a la piscina”

Montserrat Miró no havia participat mai en política abans de rebre la proposta, ara fa quatre anys, d’incorporar-se com a independent a les llistes del PSC masnoví. L’equip de govern resultant, integrat per un tripartit (ERC, PSC i ICV), li va confiar la regidoria de Salut Pública, Dona i Consum. Malgrat el seu càrrec actual, la regidora ha decidit ocupar el vint-i-unè lloc a les llistes electorals del PSC, per a les properes eleccions municipals del 27 de maig. Repeteix com a independent per deixar clar que no milita en cap partit.

-Què la va moure a entrar en política?
-Va ser una cosa molt curiosa perquè jo mai m’havia plantejat entrar en política. De fet no va ser cosa meva, m’ho va proposar l’Eduard Gisbert (actual alcalde del Masnou) i després de pensar-m’ho, vaig decidir tirar-me a la piscina.

-Quina branca de la política és la que més l’interessa?
-Sempre m’han interessat molt els temes socials. Jo entenc la política com una molt bona eina per fer un servei a la comunitat.

-Quines són les iniciatives més rellevants que ha posat en marxa la recent estrenada regidoria de la dona?
-Hem mirat d’impulsar un circuit d’atenció a les víctimes de violència. S’ha donat formació als integrants d’aquest circuit que és multidisciplinar, procurant involucrar plenament els diferents agents que hi intervenen: salut mental del Masnou, serveis socials, mossos d’esquadra...
La finalitat és garantir una bona comunicació entre ells.
També hem incorporat el servei d’assessorament jurídic presencial al Masnou. És un servei d’assessorament específic per a dones, on se les informa de temes laborals, familiars...
-De cara al jovent s’ha pres alguna mesura per educar en la igualtat i contra la violència de gènere?
-Una de les nostres preocupacions és preveure aquestes situacions. Per això, des de la regidoria de la dona s’han impulsat uns tallers de prevenció i detecció de maltractaments als instituts del poble.

-Dins l’àrea de salut pública, s’ha aprovat la construcció d’un nou ambulatori. Quines novetats oferirà?
-Masnou ha anat creixent i l’ambulatori ha quedat petit. Al nou CAP comptarem amb unes instal•lacions molt bones, més espaioses, que permetran realitzar activitats com les classes de preparació pel part.
També incorporarà un servei d’odontologia, un centre de salut mental i millorarà el CAD (Centre d’Atenció a la Dona).

-Centrant-nos en les pròximes eleccions, quin és el motiu de la seva posició a la llista?
-És una decisió personal, no és perquè el meu grup no hagi pensat en mi. Estar en un equip de govern és una tasca de molta responsabilitat, t’hi has d’implicar molt. En breu la meva vida familiar canviarà i per mi no és el moment de seguir portant tres regidories.

-Què pensa de la llei de paritat?
-Era necessària. Espero que algun dia no faci falta. El món de la política és un món molt masculí, i quan hi entrem les dones el que hem de fer és aportar la nostra visió, no repetir els models masculins.
Actualment la dona ja ha entrat al món laboral, però l’home no s’ha incorporat a la vida familiar. S’ha d’anar canviant la societat.

-En aquests quatre anys, s’han complert les seves expectatives?
-Ha sigut una experiència molt enriquidora tant a nivell personal com a nivell professional. Quan vaig assolir el càrrec no sabia massa bé el que em trobava, i ho vaig afrontar com un tema de molta responsabilitat. M’agradaria pensar que aquests quatre anys he contribuït a millorar el meu poble, però és clar, les expectatives sempre són ambicioses.

La por es resol amb paraules

El Doctor José Antonio Marina va aparèixer amb cert retard a l’aula on presentava el seu últim llibre “Anatomia del miedo” (Anagrama, 2006). L’acompanyava Ferran Saez, un dels professor de la Universitat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, que va fer una breu presentació del filòsof, a qui va comparar amb Kant pel fet de començar a escriure a una edat avançada. Seguidament el Dr. Marina es va posar de peu, reforçant la seva condició de mestre, i va començar la seva dissertació. La sala escoltava en estricte silenci.
Marina explicava que la intel•ligència humana converteix l’home en un animal especialment poruc, ja que la consciència de tenir por ens fa preveure perills i riscos fins i tot quan aquests són inexistents.
Va parlar de la por com a eina al servei del poder, és a dir, "com un element que el poderós, ja sigui en l’àmbit laboral, familiar, polític o religiós sempre ha utilitzat per cohibir la resta d’individus". Aquests reaccionen adoptant un dels quatre mecanismes de defensa que el filòsof va enumerar: la fugida, l’atac, les conductes de submissió i la immobilitat.
Aquests mecanismes responen a situacions violentes en que l’ésser se sent amenaçat, aïllat o atemorit. Marina explicava que la comunicació és l’única solució capaç de resoldre els problemes provocats per la por.
A continuació, el convidat va parlar del valor de la valentia. Explicava que el valent sent por, però malgrat la por, decideix arriscar-se, superar els perills i esforçar-se per tal de fer el que considera correcte o necessari.
També va distingir entre pors innates i pors apreses. Les primeres són aquelles que rauen en la essència més pura de l’ésser humà, i que per tant es poden considerar bones i naturals. Les segones, formen part d’un conjunt de creences i premeditacions apreses posteriorment, són pors irracionals i desmesurades que poden desencadenar fòbies. Finalment Marina va agrair l’atenció i el respecte del públic, el qual davant d’una classe magistral de comunicació, no va desatendre ni un moment.

Entrevista a Ferran Aisa, historiador i poeta.

"Les ciutats són com éssers vius, són coses canviants"

Ferran Aisa va néixer als anys cinquanta al barri del Raval. Des d'aleshores ha escrit una desena de llibres sobre la cultura anarquista a Catalunya, el pensament obrer i el barri del Raval, lloc del que mai s'ha desvinculat.
Al 2004 va ser guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona pel seu llibre "Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999)". Entre les seves últimes publicacions es troben "Contrarevolució: els fets de maig de 1937" i "La Internacional: el naixement de la cultura obrera"

-En el seu llibre "El Raval. Un espai al marge" vostè parla del Raval com si es tractés d'un món a part dins de Barcelona. Què és el que fa del Raval un món singular?
-El barri del Raval ja va néixer com un lloc al marge de la ciutat. Allà hi anava a parar tot el que Barcelona no volia: escorxadors, granges...a més La Rambla marcava els límits de la ciutat, i el Raval quedava extramurs.

-Creu que l'origen marginal del barri ha afavorit la pràctica de conductes incíviques com la prostitució?
-Les conductes incíviques són un problema d'educació i de marginació. La prostitució barata que ha arribat aquí està lligada a un nivell cultural insuficient.

-A banda d'aquesta cara obscura del Raval, alsanys setanta el barri va viure una dècada d'esplendor. Què va ser-ne el desencadenant?
-El Raval va serdescobert per intel·lectuals, sobretot escriptors, que van posar-lo de moda. Van trobar en el barri un "imaginari" en el que podien centrar les seves novel·les. Però als anys vuitanta la droga i la prostitució van dur el barri cap al desencís.

-Creu que l'actual intenció de convertir el barri en un lloc de moda pot acabar amb la seva essència?
-Les ciutats són com éssers vius, són coses canviants. El Raval no ha estat sempre el mateix. Quan jo era petit s'hi respirava un ambient poètic, hi havia gent d'arreu d'Espanya i s'hi feia una vida molt popular que s'ha perdut per la manca de comunicació.

-Però ara hi viu gent d'arreu del món. No es comuniquen?
-La nova immigració no comparteix ni la llengua ni la cultura, i per tant no hi ha fusió ni entre ells ni amb els d'aquí. Cadascú reprodueix el seu món aquí, cadascú a fet el seu Raval.

-Diria que el Raval és l'únic "espai al marge" dins de Barcelona?
-En qualsevol barri pot haver-hi un espai de marginació. En el seu moment, Can Tunis va ser-ho.

-A què es deu que antigament el Raval es conegués com el "barri xino"?
-Era un dels llocs més necessitats del món, comparable amb Shangay. Als anys cinquanta ja existien les cases pastera, eren pisos on hi vivien quatre o cinc famílies.

-Hi ha altres zones potencialment poètiques a la ciutat?
-Barcelona té una èpica molt important que espera ser explotada literàriament, cinematogràficament...la Barcelona romàntica no s'ha sabut aprofitar. de totes maneres són molts els escriptors que han nascut a la ciutat: Maruja Torres, Terenci Moix, Vázquez Montalbán...

-Amb quin adjectiu definiria Barcelona?
-Viva! Ha estat una ciutat molt viva quan el món popular ha funcionat, quan hi ha hagut vida al carrer. Avui en dia falta el compromís de la gent amb la seva ciutat.

Hereu es compromet a fer 12.000 pisos de proteccio oficial

Jordi Hereu, l'actual alcalde de Barcelona, assegura que si guanya les eleccions, construirà 12.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. El 50% d'aquests habitatges es destinarà a la venta, i l'altre 50% serà de lloguer. Els socialistes presenten un programa electoral de continuïtat per guanyar les municipals del proper 27 de maig. El candidat del PSC espera continuar com a alcalde seguint les línies d'actuació que han vertebrat el vigent mandat dels socialistes a Barcelona

Un altre dels punts clau de la campanya electoral preten duplicar les places de les llars d'infants públiques. Aquest compromís augmentaria el nombre de places de 4.500 a 10.000.

A banda d'això, l'alcalde explica la intenció d'executar i enllestir els projectes urbanístics que s'han engegat durant els darrers anys. Alguns d'aquests projectes són la reforma de Glòries, la rehabilitació de la plaça Lesseps i l'aplicació de la Llei de Barris.

ELS VERDS-ALTERNATIVA VERDA (EV-AV)

Una alternativa a les esquerres ecologistes

EV-AV és un partit polític ecologista i catalanista, que integra una organització cívico-política (ONG) en el seu si. Va sorgir l'any 1983 a la Bisbal d'Empordà a partir de l'herència ideològica i política del Moviment Ecologista Català. EV-AV creia en la necessitat de crear un instrument d'acció política essencialment ecologista, que reforcés la feina de les associacions ecologistes.

Inicialment, EV-AV va ser un partit independent. Als anys noranta va ser una de les organitzacions que va impulsar el procés d'unitat entre les diverses corrents polítiques verdes catalanes. Aquest procés va concloure amb la creació, l'any 1993, de la Confederació Ecologista de Catalunya (C.E.C), un òrgan que pretenia augmentar l'èxit dels partits verds catalans mitjançant la seva unió.
Els resultats electorals no van ser els esperats, però van ser els suficients perquè l'esquerra catalana (IC, ERC i PSC) convertís el recolzament dels ecologistes en una necessitat. Tots volien donar el toc verd als seus programes, però finalment va ser IC qui va aconseguir el recolzament formal dels verds al 1994. Aquesta coalició es coordinava a través d'una comissió d'enllaç que acordava les polítiques a seguir. Per als verds l'acord suposava l'accés a les institucions. Per primera vegada a la primavera de 1995 un regidor verd (en Josep Puig) va accedir a l'Ajuntament de Barcelona.

De totes maneres, les discrepàncies en les polítiques d'aliances van portar al desmembrament de la C.E.C al març de 1998. Josep Puig i Joan Oms, dos dels principals líders, van ser suspesos de militància juntament amb sis consellers més. Després de la crisis d'EV-C.E.C, l'organització política d'Alternativa Verda va ser refundada l'estiu de 1999 amb la denominació Els Verds-Alternativa Verda. Des d'aleshores els seus objectius es mouen al voltant de la promoció d'uns models de cultura i uns estils de vida sostenibles. Treballen per la construcció d'una Catalunya ecològicament equilibrada i sostenible a nivell econòmic, social i cultural. EV-AV vol reunir entre les seves files a professionals de diverses disciplines, com l'art, la cultura, la comunicació, la tècnica, el medi ambient, les ciències de la terra entre d'altres, per plantejar alternatives al model productivista defensat per la majoria de partits. Es pretén donar resposta als grans problemes ambientals que afecten la nostra vida quotidiana i la seguretat ecològica de les generacions futures. EV-AV aposta per la introducció del debat del decreixement, que pretén conscienciar a la gent de l'ús excessiu de les energies convencionals.

L'objectiu immediat del partit se centra en les pròximes eleccions municipals que tindran lloc el proper 27 de Maig. EV-AV presenta candidatures a diversos pobles de Girona i a Barcelona ciutat.
El candidat d'EV-AV a l'ajuntament barceloní és Josep Puig i Boix. És enginyer industrial diplomat en enginyeria biomèdica, enginyeria del Medi Ambient, Ecologia i Gestió Ambiental. Va participar en el moviment ecologista català des dels anys setanta i va ser un dels fundadors d'EV-AV, partit on milita des d'aleshores. En una entrevista telefònica va parlar sobre la seva experiència a la regidoria de "ciutat sostenible" a l'Ajuntament de Barcelona del 1995 al 1999. El candidat, remarca la importància d'aconseguir representació a l'ajuntament barceloní, però de no aconseguir-la, assegura que el partit seguirà treballant amb les associacions ecologistes on coordinen activitats tot l'any. Puig afirma: "el que més desitgem no és el poder sinó fer canviar les coses". D'aquesta afirmació es pot deduir que de no aconseguir representació política al consistori seguiran actuant com una "plataforma de pressió política".
Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 van apuntar EV-AV com la primera força política extraparlamentària a Girona i Tarragona. Van aconseguir 1.787 vots (0,66%) i 1.341 vots (0,47%) respectivament. Aquest fet deixa entreveure una certa recuperació de l'espai polític ecologista independent a les comarques catalanes.