domingo, 25 de marzo de 2007

“Els accidents laborals suposen pèrdues humanes, econòmiques i temporals”

Els accidents laborals no suposen només un cost humà, sinó que a més a més fan ballar la productivitat i la competitivitat de les empreses, ja que impliquen la pèrdua de jornades laborals i un important esforç econòmic que ha de cobrir sous i cotitzacions a la seguretat social. L’any passat, sense anar més lluny, es varen perdre 3.181.384 jornades i prop de 232 milions d’euros.
Mar Serna, la consellera de treball, considera que les empreses catalanes, per tal de ser competitives han d’invertir part dels seus ingressos en la prevenció de riscos laborals, és a dir, no només han de tenir les instal·lacions en regla, sinó que també han de formar als seus treballadors per tal que aquests puguin preveure els riscos per sí mateixos.
Durant el 2006 s’ha registrat un augment del 34,5% en els accidents laborals mortals, però per altra banda, el nombre d’accidents laborals greus ha disminuït un 15,6%. Comparant aquestes dades amb les dels set anys anteriors, les xifres revelen que la sinistralitat tendeix a la baixa, és a dir, s’està produint un descens progressiu en el nombre d’accidents laborals.
Tot i que les dades no deixen de ser esgarrifoses, cal tenir en compte que l’índex de sinistralitat laboral català és inferior a l’espanyol en tots els tipus d’accidents. La resta de l’estat registra un 1,2% més d’accidents que Catalunya.
Malgrat els cursos de prevenció, a vegades és impossible evitar un accident, ja que cal tenir en compte que el 52% dels accidents laborals mortals succeïts el 2006 es van produir per causes naturals o accidents de trànsit, fet que impossibilita en gran mesura la prevenció. Per lluitar contra la sinistralitat laboral, la conselleria de treball està discutint un acord amb els mossos d’esquadra pel qual aquests rebran una formació en matèria de prevenció de riscos. S’establirà d’aquesta manera una mena de protocol que permetrà una acció conjunta per evitar els accidents. D’aquesta manera els mossos podran detectar la falta de mesures de seguretat o la imprudència dels treballadors i aturar la tasca que s’estigui duent a terme fins a l’arribada dels inspectors de treball.
"Necrològiques noticiables”

Desgraciadament, la mort és un fet propi del dia a dia, i és precisament aquesta quotidianitat la que impedeix que la mort en la seva essència assoleixi caràcter d’esdeveniment.
Per tal que una mort acabi sent noticia ha de tenir quelcom de particular, quelcom rellevant. El qui, el com, el perquè, l’on...són els actors o les claus que donen a una mort categoria d’esdeveniment, és a dir, converteixen la mort en un fet prou important per si mateix, i aleshores apareix com la noticia.
La mort de dos obrers, com a fet aïllat, serà d’interès privat o familiar, per tant a no ser que hi hagi alguna cosa d’espectacular en algun dels elements que la integren, aquesta no serà vàlida per a ser difosa en l’esfera pública. És a dir, allò que envolta una mort; el context, l’entorn i el desenvolupament de l’acció, en determinen el ressò mediàtic.
De la mateixa manera, la mida que ha d’ocupar la noticia d’una mort varia segons les característiques d’aquesta. La mort d’una personalitat o eminència ocuparà diverses pàgines del diari i, en funció de la persona i l’espectacularitat de la mort, segurament serà el tema principal o únic de la portada. En l’exemple dels operaris hauríem de valorar les dades de la noticia per decidir quin espai ocuparà el text dins del diari i quina mida tindrà la noticia (breu, columna, article...). Per tant, els mitjans construeixen una espècie de jerarquia fins i tot pel que respecte a la mort, en certa manera podem dir que els mitjans ens classifiquen fins al final.
Opinió personal de “El silencio del becario”

“La idea que els estudiants tenen del seu futur professional es veu truncada per la crua realitat del món laboral”

Entre el que esperem que sigui i el que realment serà la nostra professió, hi ha una diferència abismal, però la tendència fantasiosa dels estudiants reforçada per la meravellosa visió que sovint els professors donen del món professional, fa que els alumnes construeixin una idea utòpica e imaginària del que serà la seva vida un cop acabats els estudis.
Durant els anys de carrera, els estudiants viuen immersos en una espècie de somni perpetu que els hi fa preveure el seu futur professional com un món apassionant, ple d’èxits, un constant anar d’aquí cap allà intentant caçar noticies abans que qualsevol altre, una cursa d’obstacles en la que el més hàbil, el més despert i espavilat arriba el primer a la meta amb l’exclusiva a la butxaca. Això no és així, i per desgracia el fet de descobrir-ho després d’uns quants anys enlluernats pel l’ambició i les il·lusions pròpies del joves, fa que palpar la crua realitat de la rutina periodística sigui angoixant i desesperant. Un cop acabats els estudis més val deixar l’esperit intrèpid i la curiositat a casa, perquè com a mínim durant els primers anys, el dia a dia de l’activitat periodística passa per portar cafès i jeure en una cadira davant de l’ordenador buscant informació o redactant aquella que ja t’arriba prefabricada. La imatge del periodista investigador que donen las pel·lícules no és la feina que els becaris duen a terme al arribar a les redaccions, amb sort algun dia els enviaran a cobrir algun acte, tot i que això no implica que després el seu text sigui publicat.
“El periodisme es troba entre les disciplines que conformen la base del progrés social”

Des del meu punt de vista, és massa relatiu i arriscat afirmar que el periodisme és el millor ofici del món. Considero que hi pot haver periodistes molt entusiasmats amb la seva feina, que pensin que el periodisme és la millor professió del món, però com també puc trobar mestres que es desviuen pel seu ofici. Depenen dels gustos , les preferències i les motivacions, les persones es decanten cap a un àmbit o un altre dins del món professional, considerant-lo l’elecció més encertada.
Altrament tampoc comparteixo del tot la idea que el periodisme és la base del progrés social. Crec que els periodistes enamorats del seu ofici, empapats per l’actualitat i pel dia a dia de la informació, veuen en la seva feina una gran arma de progrés social que guia la societat i fa que aquesta es transformi, i això no és del tot mentida, perquè és cert que el mitjans influeixen en gran manera en les actituds i els comportaments de les persones, però també és cert que una mestra d’escola participa activament en el progrés de la societat. Potser les mestres no eduquen en política, en economia..., però ensenyen a raonar i a sumar, i això en primera instància és l’essència del progrés social, l’aprenentatge, perquè aquells que ens faran progressar més, són aquells que encara estan per venir.
Per tant, i en conclusió, penso que el periodisme es troba entre els oficis o fenòmens que propicien la base del progrés social, però no n’és l’únic impulsor ja que el progrés social es dóna gràcies a la combinació i a la coordinació de diversos organismes, que compleixen la funció d’educar a la massa per mitjà de processos d’aprenentatge.